Els hàbits i els valors en l’educació.

Els pares han de recordar que son els professors més importants en la vida dels seus fills. Tenen el privilegi i la responsabilitat de compartir les seves experiències de vida amb ells.

El paper educatiu de l’escola és indiscutible, però l’educació integral no s’aconsegueix pel fet d’anar a un bon col·legi. És cert que l’aprenentatge dels coneixements és una parcel·la de l’educació que els pares deleguen el mestre. Però son ells els responsables del desenvolupament adequat d’actituds, valors i hàbits dels seus fills, cosa que els permetrà realitzar amb encert el viatge de la vida.

No existeixen els pares perfectes, com tampoc existeixen els fills perfectes, tots tenen les seves limitacions en l’educació.

És important i he pogut comprovar dia a dia a la classe, que educar no és imposar, no és reptar ni castigar, tampoc transmetre únicament conceptes, ni memoritzar històries. Educar és escolar, acompanyar i dialogar per construir una autoestima sana, un caràcter fort, i una ment oberta. Educar és inspirar un esperit lliure capaç d’arbitrar la vida per un mateix; per això, com a pares, han d’invertir en quantitat i qualitat de temps per ensenyar els valors que possibilitin la capacitat de discriminar, de raonar i l’habilitat de comprendre la vida amb una sana consciència. Educar és ensenyar a viure.

Quan els fills es fan grans...

És clar que els nens més feliços són els que creixen amb normes de comportament clares. Per això, la coherència, la constància i tenir les idees clares de com han d’anar les coses és molt important.

Els pares han de ser capaços de controlar la conducta dels fills. Cal pensar quines coses poden fer contents els nens en el seu temps lliure. La millor manera d’ajudar-los per al futur és arribar a fer que se sentin còmodes i que aconsegueixin controlar els seus propis sentiments.

Però moltes vegades la manca de temps, les hores extra escolars i moltes activitats complementaries acaben aconseguint un nen estressat, irritat, i en conseqüència uns pares que han cobert una primera necessitat, la de tenir els fill ocupats varies hores perquè ells treballen, però no una primera obligació, la d’atendre’ls, estar amb ells i per ells, fer els deures junts, jugar junts, mirar la televisió junts, etc.

Finalment, cal dir que aquests nens són molt sensibles i que, sovint, tenen sortides molt singulars, fins i tot desconcertants, a mesura que es fan més grans i una de les principals raó d’això es el fet que els pares han anat construint una personeta a la qual amb el temps, ni coneixen.

Educar o Ensenyar...

Moltes vegades els pares pensen que s’educa a l’escola i s’ensenya a casa, i tot i que les paraules puguin sembla sinònimes no ho son, al buscar al diccionari català educar ens ho descriu com: Formar, ensenyar i instruir els infants, i també els adults, per tal de... al buscar ensenyar la definició canvia: Comunicar a algú coneixements, teòrics o pràctics (d'una ciència, un art, etc) donant-li'n lliçons, explicacions, etc.

Així doncs, podríem entendre que ensenyar ho fan els professors i educar ho fan els pares, però quan els infants són tan petits, hi les competències a treballar son tant semblants la cosa es complica.

Per part dels pares, penso, que la comoditat, la falta de temps i la fragilitat que ens demostren els nostres infants ens porta a no voler discutir, a no marcar hàbits o ser més tolerants del que després seran més endavant.

Després de tot, sem planteja una pregunta, si els pares plantegen portar a terme un hàbit a la pràctica (menjar sòlid, treure el bolquer, dormir sense xumet,etc) perquè un cop a casa, l’hàbit no es segueix?